Diumenge, 10 de desembre
Els dons de les fades
Charles Baudelaire
Les Fades celebraven una gran assemblea per procedir a la repartició dels dons entre tots els nounats, arribats a la vida de feia vint-i-quatre hores.
Totes aquelles antigues i capricioses Germanes del Destí, totes aquelles Mares estranyes de la joia i del dolor, eren força distintes: unes tenien l'aspecte trist i malcarat; altres, un aspecte enjogassat i maliciós; unes joves, que sempre havien estat joves; altres, velles, que sempre havien estat velles.
Tots els pares que tenen fe en les Fades havien vingut, i portava cadascú el seu nadó al braç.
Els Dons, les Facultats, els bons Atzars, les Circumstàncies invencibles, eren acumulats prop del tribunal, com els premis sobre l'entaulat, en una distribució de premis. El que hi havia ací de particular és que els dons no eren la recompensa d'un esforç, sinó tot el contrari, una mercè concedida a qui encara no havia viscut, una merce que podia determinar el seu destí i esdevenir tant la font de la seua desgràcia com de la seua felicitat.
Les pobres Fades estaven molt enfeinades, ja que la gentada de sol·licitants era gran, i el món intermedi, col·locat entre l'home i Déu, és sotmès com nosaltres a la terrible llei del Temps i de la seua infinita posteritat, els Dies, les Hores, els Minuts, els Segons.
Veritablement, estaven tan atabalades com ministres un día d'audiència, o empleats del Mont de Pietat quan una testa nacional autoritza els desempenyoraments gratuïts. Crec fins i tot que de tant en tant miraven la busca del rellotge amb tanta impaciència com els jutges humans que, en exercici des del matí, no poden estar-se de somiar en el sopar, en la família i en les seues estimades sabatilles. Si en la injustícia sobrenatural hi ha un poc de precipitació i d'atzar, no ens estranyem que a vegades siga així mateix en la justícia humana. Seríem nosaltres mateixos, en aquest cas, jutges injusts.
Per això aquell dia es cometeren alguns errors que podrien considerar-se estranys, si la prudència, més que el caprici, fóra el caràcter distintiu, etern, de les Fades.
Així el poder d'atraure magnèticament la fortuna fou adjudicat a l'únic hereu d'una família molt rica que, no essent dotat de cap sentit de caritat, com tampoc de cap cobdícia pels béns més visibles de la vida, més tard havia de trobar-se prodigiosament embarassat pels seus milions.
Així es donà l'amor per la Bellesa i la Força poètica al fill d'un trist captaire, pedrer d'ofici, que no podia, de cap manera, ajudar les facultats ni calmar les necessitats de la seua deplorable progenitura.
He oblidat de dir-vos que la distribució, en aquests casos solemnes, és inapel·lable, i que cap do no pot ser rebutjat.
Totes les Fades s'alçaven creient realitzada la seua joia, puix que ja no quedava cap regal, cap generositat per llançar a tot aquell rebuig humà, quan un bon home, un pobre petit comerciant, crec, s'aixecà i, engrapant la Fada que tenia més a l'abast pel seu vestit de vapors multicolors, exclamà:
«Ei!, senyora!, ens oblideu! Encara falta el meu petit! No vull haver vingut per a res.»
La Fada podia estar desconcertada, puix que ja no quedava res. Tanmateix recordà a temps una llei ben coneguda, per bé que rarament aplicada, en el món sobrenatural, habitat per deïtats impalpables, amigues de l'home, i sovint obligades a adaptar-se a les seues passions, com ara les Fades, els Gnoms, les Salamandres, les Sílfides, els Silfs, les Nixes, els Ondins i les Ondines -em referesc a la llei que concedeix a les Fades, en un cas semblant, és a dir, el cas de l'exhauriment dels lots, la facultat de donar-ne encara un, de suplementari i excepcional, sempre, però, que tinga prou imaginació per crear-lo immediatament.
Així, doncs, la bona Fada contestà, amb un aplom digne del seu rang: «Done al teu fill... jo li done... el Do de plaure!».
"Però plaure com?, plaure...?, plaure a fi de què?», preguntà obstinadament el petit botiguer, que era sens dubte un d'aquests raonadors tan comuns, incapaços d'elevar-se fins a la lògica de l'Absurd.
«Perquè sí!, perquè sí!», replicà la Fada irritada, i li donà l'esquena; i, incorporant-se al seguici de les seues companyes, els deia: «Què en penseu d'aquest petit francès vanitós que vol comprendre-ho tot, i que, després d'obtenir per al seu fill el millor dels lots, encara gosa interrogar i discutir l'indiscutible?»
Charles Baudelaire. El "Spleen" de París, petits poemes en prosa. Traducció Anna Montero i Vicent Alonso. Edicions 3 i 4. (pgs 71-73)
Enllaços
Charles Baudelaire
Le Spleen de Paris
Les dons des fées
mas 9:24 AMEls dons de les fades
Charles Baudelaire
Les Fades celebraven una gran assemblea per procedir a la repartició dels dons entre tots els nounats, arribats a la vida de feia vint-i-quatre hores. Totes aquelles antigues i capricioses Germanes del Destí, totes aquelles Mares estranyes de la joia i del dolor, eren força distintes: unes tenien l'aspecte trist i malcarat; altres, un aspecte enjogassat i maliciós; unes joves, que sempre havien estat joves; altres, velles, que sempre havien estat velles.
Tots els pares que tenen fe en les Fades havien vingut, i portava cadascú el seu nadó al braç.
Els Dons, les Facultats, els bons Atzars, les Circumstàncies invencibles, eren acumulats prop del tribunal, com els premis sobre l'entaulat, en una distribució de premis. El que hi havia ací de particular és que els dons no eren la recompensa d'un esforç, sinó tot el contrari, una mercè concedida a qui encara no havia viscut, una merce que podia determinar el seu destí i esdevenir tant la font de la seua desgràcia com de la seua felicitat.
Les pobres Fades estaven molt enfeinades, ja que la gentada de sol·licitants era gran, i el món intermedi, col·locat entre l'home i Déu, és sotmès com nosaltres a la terrible llei del Temps i de la seua infinita posteritat, els Dies, les Hores, els Minuts, els Segons.
Veritablement, estaven tan atabalades com ministres un día d'audiència, o empleats del Mont de Pietat quan una testa nacional autoritza els desempenyoraments gratuïts. Crec fins i tot que de tant en tant miraven la busca del rellotge amb tanta impaciència com els jutges humans que, en exercici des del matí, no poden estar-se de somiar en el sopar, en la família i en les seues estimades sabatilles. Si en la injustícia sobrenatural hi ha un poc de precipitació i d'atzar, no ens estranyem que a vegades siga així mateix en la justícia humana. Seríem nosaltres mateixos, en aquest cas, jutges injusts.
Per això aquell dia es cometeren alguns errors que podrien considerar-se estranys, si la prudència, més que el caprici, fóra el caràcter distintiu, etern, de les Fades.
Així el poder d'atraure magnèticament la fortuna fou adjudicat a l'únic hereu d'una família molt rica que, no essent dotat de cap sentit de caritat, com tampoc de cap cobdícia pels béns més visibles de la vida, més tard havia de trobar-se prodigiosament embarassat pels seus milions.
Així es donà l'amor per la Bellesa i la Força poètica al fill d'un trist captaire, pedrer d'ofici, que no podia, de cap manera, ajudar les facultats ni calmar les necessitats de la seua deplorable progenitura.
He oblidat de dir-vos que la distribució, en aquests casos solemnes, és inapel·lable, i que cap do no pot ser rebutjat.
Totes les Fades s'alçaven creient realitzada la seua joia, puix que ja no quedava cap regal, cap generositat per llançar a tot aquell rebuig humà, quan un bon home, un pobre petit comerciant, crec, s'aixecà i, engrapant la Fada que tenia més a l'abast pel seu vestit de vapors multicolors, exclamà:
«Ei!, senyora!, ens oblideu! Encara falta el meu petit! No vull haver vingut per a res.»
La Fada podia estar desconcertada, puix que ja no quedava res. Tanmateix recordà a temps una llei ben coneguda, per bé que rarament aplicada, en el món sobrenatural, habitat per deïtats impalpables, amigues de l'home, i sovint obligades a adaptar-se a les seues passions, com ara les Fades, els Gnoms, les Salamandres, les Sílfides, els Silfs, les Nixes, els Ondins i les Ondines -em referesc a la llei que concedeix a les Fades, en un cas semblant, és a dir, el cas de l'exhauriment dels lots, la facultat de donar-ne encara un, de suplementari i excepcional, sempre, però, que tinga prou imaginació per crear-lo immediatament.
Així, doncs, la bona Fada contestà, amb un aplom digne del seu rang: «Done al teu fill... jo li done... el Do de plaure!».
"Però plaure com?, plaure...?, plaure a fi de què?», preguntà obstinadament el petit botiguer, que era sens dubte un d'aquests raonadors tan comuns, incapaços d'elevar-se fins a la lògica de l'Absurd.
«Perquè sí!, perquè sí!», replicà la Fada irritada, i li donà l'esquena; i, incorporant-se al seguici de les seues companyes, els deia: «Què en penseu d'aquest petit francès vanitós que vol comprendre-ho tot, i que, després d'obtenir per al seu fill el millor dels lots, encara gosa interrogar i discutir l'indiscutible?»
Charles Baudelaire. El "Spleen" de París, petits poemes en prosa. Traducció Anna Montero i Vicent Alonso. Edicions 3 i 4. (pgs 71-73)
Enllaços
Charles Baudelaire
Le Spleen de Paris
Les dons des fées
Dissabte, 16 de setembre
Hongria
Sándor Márai: "¡Föld, Föld!
De sobte, per sorpresa meva, vaig tenir la sensació que em faltava alguna cosa. Com un asmàtic que de sobte es queda sense aire, vaig sentir una mancança: faltava la veritat. Perquè aquell dia (i també durant els anys venidors, molt breus) es va revelar que tot el que m'envoltava -la independència d'un poble petit, el dret a l'autodeterminació d'un petit país- era una il·lusió i una quimera. Més tard llegiria que Bujarin, Rosa Luxemburg i Radek declaraven que el dret d'autodeterminació era fruit de l'idealisme burgès. (Aquell moment d'il·luminació al passeig del Bastió va ser com el que experimenta algú que, després d'haver viscut durant tota la vida amb la mateixa persona, s'adona que no sap, en realitat, qui és ella i com és aquesta persona amb qui ha conviscut durant tants anys. I sobtadament desitjaria, per satisfer la seva insaciable curiositat, que l'altra persona es mostrés tal com és, fins i tot en el darrer instant, i que es manifestés en tota la seva realitat després d'haver estat callant sobre «allò»... Sobre què? Sobre la «veritat»? Sobre la seva pròpia veritat.) M'hauria agradat assabentar-me, d'una vegada per totes, de com era Hongria en realitat.Perquè -en el moment del despertar de la consciència- acabava d'observar una cosa que experimentaria més endavant, vivint ja en la més terrible de les estranyeses: acabava d'adonar-me que no ho sabia. En aquest estat d'ignorància hi havia i continua havent-hi alguna cosa de fantasmagòric.
Léon Blum -qui, al capdavant del seu Front Popular, havia votat en el Parlament francès durant anys en contra dels pressupostos militars- va protestar aquell dia enèrgicament. Chamberlain va callar, perquè Anglaterra no estava preparada i «calia «retirar el vent de les veles». Mussolini «muntava guàrdia, al costat dels Alps, amb el fusell preparat,» és a dir, sense moure's. Roosevelt també va callar i a més es trobava lluny. Stalin segurament pensaria alguna cosa aquella matinada, però ell ja era famós en l'època per saber callar millor que ningú. I com tothom callava, i només parlava la ràdio de Viena, Hongria també callava.
Sándor Márai.!Tierra, Tierra!. Editorial Salamandra. Traductora Judith Xantus Szarvas. (pgs 57-58)
Dijous, 7 de setembre
Sándor Márai: "¡Föld, Föld!" (Terra, Terra!)
Ese ruso bajito que hablaba sin parar me recordó asimismo a otro personaje literario: el zapatero ruso que en Guerra y Paz explica a Pierre Bezujov, el gran y poderoso señor que cae preso, que dar sentido a la vida humana es una empresa sencilla y quizá no del todo exenta de esperanza... Aquel ruso también me estaba explicando algo a mí, se golpeaba el pecho, miraba hacia arriba, meneaba la cabeza, lloraba a lágrima viva y se secaba el llanto con el puño sin dejar de hablar. Yo lo escuchaba sin decir palabra. Sólo entendí que se sentía muy desgraciado. Así que en un momento determinado le puse una mano en el hombro, y entonces me miró con los ojos llenos de lágrimas. Sonrió con tristeza, como excusándose, y a continuación hizo un gesto, indicando así que se avergonzaba de su propia debilidad. En ese instante llegó a la casa la joven que convivía con nosotros y que nos servía de intérprete. El ruso parlanchín despertó a su compañero y se fueron sin despedirse, en aquella tarde de enero llena de bruma, hacia la puerta, el jardín, la línea de fuego. En la puerta se detuvo, como quien se acuerda de algo, se volvió y me preguntó cuál era mi profesión. Cuando la intérprete se lo dijo, el ruso le respondió «jarasho», lo mismo que había dicho el primer soldado soviético que yo había conocido. Le pregunté por qué estaba jarasho, por qué estaba «bien» que alguien fuera escritor, por qué creía él que estaba «bien»...
Reflexionó unos momentos. Y respondió midiendo, cuidadoso, sus palabras, pronunciándolas lentamente, con un énfasis especial:
-Está bien porque si tú eres escritor, puedes decir lo que nosotros pensamos.
Sin mirarme, salió despacio junto a su compañero. No volvió la cabeza. La carrera de un escritor no suele merecer muchos reconocimientos. Pero yo conservo esa frase como una condecoración muy especial (...)
Sándor Márai.!Tierra, Tierra!. Editorial Salamandra. Traductora Judith Xantus Szarvas. (pgs 57-58)
Dijous, 6 de Juliol
Andrea Camilleri: "Biografia del hijo cambiado". La novela de la vida de Luigi Pirandello
Una aciaga mañana de septiembre de 1886, los nobles, los acomodados, los comerciantes al por mayor y al por menor, los señores tanto de gorra como de sombrero, las guarniciones y sus comandantes, los empleados de oficinas, suboficinas y oficinuchas gubemamentales que tras la Unidad habían invadido Sicilia peor que una plaga de langosta se despertaron de repente y de mala manera a causa de una espantosa algarabía de voces, disparos, ruidos de carros, relinchos de bestias, pasos precipitados y llamadas de socorro. Unos tres o cuatro mil viddrani, campesinos de los campos vecinos a Palermo, armados y capitaneados en gran parte por ex jefes de escuadra de la empresa garibaldina, estaban asaltando la ciudad. En un abrir y cerrar de ojos Palermo capituló sin oponer apenas resistencia: a los viddrani se les había unido el populacho, desencadenando una revuelta que en un principio llegó incluso a parecer imposible de sofocar.
Sin embargo, no a todo el mundo en Palermo le pilló de sorpresa. Durante toda la noche habían permanecido en pie y al acecho aquellos que esperaban que sucediera lo que tenía que suceder: los párrocos en las sacristías, los monjes y los frailes en los conventos, algunos nobles nostálgicos y reaccionarios en sus ricos palacios capitalinos. Ellos habían desencadenado aquella revuelta que definían como «republicana», pero que los sicilianos, con la ironía con la que a menudo aderezan sus eventos históricos más trágicos, llamaron la revuelta de las «siete y media», justo las jornadas que duró aquella sublevación. Y no se olvide que las «siete y media» es además un juego de cartas ingenuo y afable accesible también a los más pequeños en las partidas familiares de Navidad.
El general Raffaele Cardona, que había sido enviado a todo correr a la isla, escribe a sus superiores que la revuelta nace, entre otras cosas, «del casi total empobre- cimiento de los recursos de la riqueza pública», donde ese «casi» es un paño caliente, un poco de vaselina para mejor introducir el substancial y sobrentendido concepto de que si los recursos se han empobrecido no ha sido ciertamente por culpa de los aborígenes, sino por una política económica diseñada en consideración al sur de Italia.
Para el marqués de Terrearsa, en cambio, hombre de la derecha moderada, las causas han de buscarse «en la profunda desmoralización de las masas».
Mazzini, aun considerando aquella revuelta «republicana», ya se había distanciado de ella: de fino olfato para todo cuanto emanara olor a iglesia y monasterio, se había persuadido desde hacía tiempo de que era mejor mantenerse al margen de cualquier movimiento envuelto en efluvios de incensario.
Pero «girala comu vo', sempri è cucuzza», (por muchas vueltas que le des la calabaza sigue siendo calabaza) se dice por estos pagos. Y el Gobierno, efectivamente, responde con la única palabra que, desde la Unidad en adelante, es capaz de adoptar ante cualquier movimiento meridional sea este fruto de una causa justificada o no: represión.
De modo que, si bien con un cierto retraso, llegaron las tropas para sofocar la revuelta. Tropas debidamente armadas, por supuesto, pero que traían consigo, sin saberlo siquiera, un arma más terrible que los fusiles y los cañones, una terrible arma invisible: con aquellos militares desembarcó en la Isla el cólera, del que ya existían focos en otras partes de Italia.
Hasta aquel momento se había conseguido mantener alejada el contagio mediante un severa control portuario, pera las necesidades militares lo hicieron menos rígida. El hecho es que el cólera avanzó a la par que las tropas y en la Isla encontró el modo de extenderse como la palma de la mano: desde octubre del 66 hasta agosto del 67 murieron cerca de cincuenta mil personas.
Esta coincidencia inspiró goebbelsianamente a algún genial activista antiunitario. Se difundió el rumor, rápidamente dada por cierto, de que había sida el propio Gobierno el que había extendido el contagio con el fin de exterminar a los sicilianos que con sus revueltas y sus reivindicaciones constituían un auténtico engorro y porque además, elevando un poca la tasa de sucesión, con todas aquellas muertes se obtendría un aumento de las ganancias fiscales.
Buena parte de la población, con el malestar que arrastraba a raíz de la Unidad, creyó en esta historia hasta el punto de que Nino Martoglio se sintió obligado a escribir una deliciosa comedia en dialecto, 'U contra (El Antídoto), con un acertado personaje, don Cosimo Ballaccheri, que explicaba por el contrario cómo el Gobierno no había tenido nada que ver y enunciaba : una estrafalaria teoría de su cosecha al respecto.
Los ricos, los acomodados y los nobles no tardaron en desaparecer de la Isla de un modo que ni siquiera logró la revolución en Rusia cincuenta años más tarde: algunos acabaran incluso en Londres y en Constantinopla. El que carecía de medios para escapar se vio obligada de necesidad a quedarse y trabajar en pueblos y ciudades con el continuo miedo al contagio.
El que tenía conocidos se llevó a la mujer y a los hijos a las casas de campo de campesinos y amigos. Y el que por fortuna tenía una casa de campo hizo de ella un refugio relativamente seguro.
UN LUGAR
Hay un pueblo en la costa meridional de Sicilia que se llama Puerto Empédocles. Antes de convertirse en municipio autónomo era un poblado de Girgenti (nombre de Agrigento hasta 1927), el llamado «Poblado Malecón», de casi tres mil habitantes que en su mayoría vivían del floreciente y ruidoso tráfico portuario del azufre, la sal, el grano y los cereales provenientes de tierra adentro.
El «subordinado Malecón» lo llamaban los agrigentinos escarneciéndose de la aspiración autonomista de la pequeña aldea, la cual, para decirlo sin ambages, se diferenciaba bastante de Agrigento, que tenía más de dieciséis mil habitantes, de los cuales 237 eran curas, 211; frailes y 203, monjas...
Andrea Camilleri. Biografía del hijo cambiado. La novela de la vida de Luigi Pirandello. Traducción de Julio Carrobles. Gadir. Madrid, 2006. 290 páginas. 19 euros. (pgs7-10)
Enllaços
Andrea Camillieri
The Salvo Montalbano
Luiggi Pirandelllo
Diumenge, 30 d'abril
Suite francesa
Irène Némirovsky
Calent, pensaven els parisencs. L'aire de la primavera. Era de nit en temps de guerra, alarma. Però la nit s'esmorteeix, la guerra està lluny. Els qui no dormien, els malalts colgats al llit, les mares que tenien fills al front, les dones enamorades amb els ulls emmusteïts per les llàgrimes sentien la primera alenada de la sirena. De moment només era una inspiració profunda semblant al sospir que surt d'un pit oprimit. Van passar uns instants abans que tot el cel no s'omplís de clamors. Feia l'efecte que arribaven de lluny, del fons de l'horitzó, sense pressa! Els qui dormien somiaven el mar que empeny endavant les onades i els còdols, en la tempesta que sacseja el bosc el mes de març, en un ramat de bous que corre feixuc i fa trontollar el terra amb els unglots, fins que al final el son claudicava i l'home, desclucant una mica els ulls, murmurava: -¿És l'alarma?
Les dones, més nervioses, més vives, ja estaven dretes. N'hi havia que, després d'haver tancat finestres i porticons, se'n tornaven al llit. El dia abans, dilluns 3 de juny, havia estat la primera vegada des del començament de la guerra que havien caigut bombes a París; però el poble continuava tranquil. Tot i així, les notícies eren dolentes. Feia de mal creure. No hauria costat menys creure en la nova de la victòria. «No s'entén», deia tothom. Sota la llum d'una llanterna, la gent vestia les criatures. Les mares agafaven a coll els petits cossos feixucs i tebis: «Vine, no tinguis por, no ploris». És l'alarma. Tots els llums s'apagaven, però sota aquell cel de juny daurat i transparent es veien totes les cases i tots els carrers. I semblava que el Sena concentrés totes les lluors disperses i les reflectís centuplicades com un mirall bisellat. El riu atreia les finestres no prou ben dissimulades, els teulats que mirallejaven l'ombra prima, les ferramentes de les portes, cada ressalt de les quals brillava feblement, uns quants semàfors que aguantaven més estona que els altres, sense que se sabés per què, els captava i els feia jugar sobre l'aigua. Des de dalt, es devia veure com lliscava, blanc com un riu de llet. Guiava els avions enemics, pensaven alguns. D'altres afirmaven que era impossible. En realitat, no se sabia. «Jo em quedo al llit» murmurava alguna veu ensonyada, «no tinc pas por». «Però n'hi ha prou amb un cop», responia la gent de seny.
A través de les vidrieres que protegien les escales de servei als edificis nous, es veien baixar un, dos, tres llumets: els veïns del sisè fugien de les altures; duien llanternes elèctriques enceses a pesar de les normes. «Prefereixo no trencar-me la crisma per les escales, ¿véns, Émile». La gent abaixava la veu, instintivament, com si l'espai fos ple de mirades i orelles enemigues. Se sentien petar, les unes rere les altres, les portes que es tancaven. Als barris populars, sempre s'aplegava una gentada als metros, als refugis que feien pudor de brut, mentre que els rics es limitaven a quedar-se a les porteries, parant l'orella als esclats i les explosions que havien d'anunciar la caiguda de les bombes, atents, amb el cos redreçat com animals inquiets al bosc quan ve una nit de cacera; els pobres no tenien pas més por que els rics; no s'aferraven pas més a la vida, però eren més gregaris, es necessitaven els uns als altres, necessitaven agafar-se els colzes, gemegar o riure junts. Aviat clarejaria; un reflex pervinca i plata lliscava per les llambordes, les baranes dels molls, les torres de Notre-Dame. Hi havia sacs de sorra que encerclaven els edificis principals fins a mitja altura, tapaven les ballarines de Carpeaux a la façana de l'Òpera, ofegaven el crit de La marsellesa a l'Arc de Triomf.
Encara força lluny, retrunyien els canons, però després s'acostaven i tots els vidres responien tremolant. Hi havia infants que naixien en habitacions càlides amb les finestres absolutament tapades per tal que no se n'escapés gens de llum, i els seus plors feien que les dones oblidessin el so de les sirenes i la guerra. A les orelles dels moribunds, els canons tenien un so dèbil i desproveït de significat, un soroll més de l'onada sinistra i vaga que acull l'agonitzant com una marea. Les criatures petites, enganxades a les seves mares, dormien plàcidament i amb els llavis feien un clapoteig lleuger que recordava el d'un anyell que mama. Els carros dels verdulaires, abandonats durant l'alarma, s'estaven al carrer carregats de flors fresques.
El sol s'enfilava, encara ben vermell, per un firmament sense núvols. Es va sentir una canonada, aquesta tan a prop de París que els ocells van alçar el vol del cim de tots els monuments. Molt amunt planaven grans ocells negres, invisibles la resta del dia; estenien sota el sol les ales glaçades de rosa, després venien els coloms grassos i parrupadors i les orenetes; els pardals saltironaven tranquil·lament pels carrers deserts. Als costats del Sena, cada pollancre portava un ramell d'ocellets torrats que cantaven tan fort com podien. Al fons dels soterranis finalment se sentia una crida llunyana, esmorteïda per la distància, una mena de xaranga amb tres tons. El final de l'alarma.
Irène Némirovsky. Suite francesa. Traducció d'Anna Casassas. Editorial La Magrana (Les ales esteses. (pags 25-27)
Observación de la guerra
Dissabte, 31 de desembre
Tòquio Blues (Norwegian Wood)
Haruki Murakami
- »Demà rentaré la roba, l'estendré i a les deu aniré a classe. És la classe que faig amb la Midori: Història del Teatre II. Ara estem fent. Eurípides. ¿Li sona, Eurípides? És de l'antiga Grècia. Junt amb Èsquil i Sòfocles, és un dels tres grans noms de la tragèdia grega. Diuen que va morir a Macedònia a causa d'una mossegada de gos, però també hi ha altres versions. A mi m'agrada més Sòfocles, però tot és qüestió de gustos. No sabria dir quin dels dos és millor. »La característica principal de les obres d'Eurípides és que tot es complica tant que els personatges acaben que no saben com sortir-se'n. ¿M'entén? Surten diversos personatges i cadascun té unes circumstàncies, uns motius i unes excuses, i busca la justícia o la felicitat a la seva manera. Per això tots acaben que no saben cap a on tirar. És normal, ¿oi? Per lògica, és impossible que tothom imposi la seva manera de veure la justícia o que tothom trobi la felicitat, i per això s'arriba a una situació caòtica. ¿I sap què passa, llavors? Doncs que apareix un déu i ho ordena tot. Tu vine cap aquí, tu vés cap allà, tu vés-te'n amb aquell, tu espera't aquí, i així. Es com un jutge que ho soluciona tot de cop. Es diu deus ex machina. Eurípides hi recorre sovint, i de fet és l'aspecte en què els crítics no s'acaben de posar d'acord.
»Però si al món hi hagués un deus ex machina tot seria més fàcil. Quan tinguessis algun problema o no sabessis cap a on tirar, baixaria un déu i t'ho solucionaria tot. No hi ha res més fàcil. Però bé, això és Història del Teatre II. A la universitat estudiem coses així.
Mentre li parlava, el pare de la Midori no deia res però no parava de mirar-me amb aquella mirada perduda. Si havia de jutjar per aquells ulls, no podria dir si entenia res del que li deia.
-Doncs això -vaig dir.
Després d'aquell discurs em vaig adonar que tenia molta gana. Gairebé no havia esmorzat i només m 'havia menjat la meitat del dinar. Em vaig penedir de no haver-m'ho acabat tot, però el penediment servia de ben poc. Vaig mirar si hi havia res per menjar a l'armari, però només hi vaig trobar una llauna d'algues, pastilles Vicks per a la tos i salsa de soja. A la bossa encara hi havia les aranges i els cogombres.
-¿Oi que no li fa res que em mengi els cogombres? -vaig preguntar al pare de la Midori.
Ell no va dir res. Vaig rentar els tres cogombres al lavabo. Llavors vaig abocar una mica de salsa de soja en un plat, vaig embolicar un tros de cogombre amb una alga, el vaig sucar a la soja i me'l vaig cruspir.
-Boníssim -vaig exclamar-. Fresc, senzill i amb gust de vida. Són uns bons cogombres. Molt millors que les taronges.
Quan em vaig acabar el primer, vaig atacar el segon. A l'habitació ressonava aquell soroll cruixent i agradable. Quan em vaig acabar el segon vaig fer una pausa. Vaig anar a bullir aigua al fogonet de gas que hi havia al passadís i em vaig preparar una mica de te.
-¿Que vol aigua o suc? -vaig preguntar al pare de la Midori. «Cogombre», va dir.
-Molt bé -li vaig dir amb un somriure-. ¿Hi vol una mica d'alga?
Ell va assentir lleument amb el cap. Després d'aixecar el llit altre cop, vaig tallar el cogombre a bocins ben petits, en vaig embolicar un amb alga, el vaig sucar a la salsa de soja, el vaig punxar amb un escuradents i l'hi vaig donar. Sense canviar l'expressió de la cara, el va mastegar unes quantes vegades i se'l va empassar.
-¿Què li sembla? És bo, ¿oi? «Molt bo», va fer.
-No hi ha res millor que menjar de gust -vaig dir-. És com una prova que estàs viu.
Haruki Murakami. Tòquio blues (Norwegian Wood). Traducció Albert Nolla. Editorail Empúries. (pgs 2002-2003)
Dilluns, 22 d'agost
Saul i Patsy
Charles Baxter
Els últims sis mesos, Saul havia vist el cérvol albí, sempre a distància, als límits de la propietat que ell i Patsy tenien llogada. Després de treballar, o els caps de setmana, travessava els camps sense cultivar fins a la següent demarcació de la propietat, quatre pals i filferros rovellats, o havia anat més enllà dels camps, als boscos veïns d'auró platejat i de roures, amb l'esperança de veure l'animal i esbrinar per què el perseguia. Només se li havia revelat, malgrat tot, quan ell no l'havia estat buscant, i era aquesta sensació de cua d'ull, de truc d'il·lusionista, el que feia que Saul tingués la impressió que el cérvol tenia alguna mena de projecte, com ara convertir Saul al catolicisme o explicar-li què era ser pare. Una vegada l'animal pasturava prop del tronc tallat d'un arbre i va ser visible fins que Saul se'l va mirar directament. Llavors va desaparèixer amb un salt instantani entre els matolls. Aquí, allà, fora. Li feia venir calfreds, aquella bèstia al.lucinatòria amb ulls de color rosa i pèl blanc. Quan sortia a passejar, o quan feia jòguing, i buscava pistes per terra, Saul entrava en somiejos emocionals, que Patsy havia qualificat d'atacs maniacodepressius, una expressió que Saul no podia suportar. Trobava a faltar les paraules anteriors a la psicoteràpia, com pena i exuberància i indulgència. Ara mateix anava una mica curt d'indulgència. ¿Què hi feia, aquí fora, fent aquestes passejades? Últimament el cel sempre estava núvol, com un pacient necessitat de teràpia. No hi havia turons que valgués la pena de mencionar. No et podies menjar les fruites de bosc que creixien aquí perquè, si ho feies, et posaries malalt. Les rieres i rierols amb prou feines corrien perquè la terra era tan plana que l'aigua es tornava indecisa. Sí, el Michigan semirural (les coses començaven a canviar: hi havia un centre comercial nou a tres quilòmetres d'allà, havien enquitranat Whitefeather Road i començaven a posar semàfors, i es construïen apartaments a corre-cuita) era una pissarra buida, però ell s'hi sentia com a casa seva, com aquell fenomen de la naturalesa, aquell cérvol. Potser tots els llocs eren una pissarra en blanc. I ara tenia una filla, just aquí mateix, per tenir-ne cura. Una filla! La pudor de fongs de la fusta podrida als recs el feia més fort, pensava ell, el feia un home millor, potser un pare millor, o si més no el feia pensar en paraules que ningú més ja no feia servir, com ara «grèmola».
Núvols, fang, vent. Alegria i tristor, felicitat forassenyada i grèmola vivien de costat dins de Saul, amb molt poques emocions entremig. Fins i tot la seva tenebrositat era farcida d'intensitat lírica, com una banda d'instruments de vent que toqués una marxa fúnebre tot el dia i que s'ho passés bé tocant-la. Ja no era una figura de novel.la russa; va imaginar-se tot aquell hivern que vivia perdut en un dibuix de tinta fet per un artista xinès que vivia a l'Oest Mitjà. Ell era la figura suggerida a l'extrem inferior dret. Els colors -els colors brillants i feliços- eren per altres llocs, per a aquells personatges sospitosos que residien a Califòrnia o Florida, que no podien suportar els dies núvols, que necessitaven cotxes esportius i sol perpetu i pell bronzejada per poder enfrontar-se al dia a dia.
Charles Baxter. Saul i Patsy. Traducció Ernest Riera. Editorial La Magrana. (pags 75-76)
Dilluns 27 de juny
The human stain (La marca de l'home)
Philip Roth
"...Va ser cap a la meitat del segon semestre de l'any en què tornava a exercir de catedràtic que en Coleman va pronunciar la paraula inculpatòria que li va fer tallar voluntàriament tots els vincles amb la universitat, l'única paraula inculpatòria de la infinitat de paraules que va dir en veu alta durant tots els seus anys de docència i direcció a Athena, i la que va provocar directament, a judici d'en Coleman, la mort de la seva dona.
La classe constava de catorze estudiants. En Coleman havia passat llista els primers dies abans de començar per aprendre's els noms de tots. Com que a la cinquena setmana del curs continuava havent-hi dos alumnes que no havien donat senyals de vida, en Coleman va començar la classe de la sisena setmana demanant:
-¿Els coneix algú, aquests dos estudiants? ¿Tenen consciència, o són lèmurs?
Aquell mateix dia va tenir la desagradable sorpresa de ser cridat pel seu successor, el nou degà, que li va donar coneixement del càrrec de racisme que li havien fet els dos estudiants absents, els quals, tot no ser a la classe, no havien trigat gens a assabentar-se del comentari on havia demanat en públic pels motius del seu absentisme. En Coleman va dir al degà:
Jo em plantejava només la seva possible entitat sobrenatural. ¿Què no ha quedat prou clar? Aquests dos estudiants no han assistit ni a una sola classe. Era l'única cosa que en sabia. He fet servir el terme en la seva accepció clàssica i primària: "Lèmur" en el sentit d'espectre o fantasma. No podia saber de cap manera de quin color eren, aquests estudiants. Potser fa cinquanta anys hi hauria pensat; però ara no m'hauria passat mai pel cap que "lèmur" es pogués entendre com a mico i es pogués considerar aplicat a una persona negra. A més a més sempre he anat molt amb compte a no ferir la susceptibilitat dels estudiants, i, si se m'arriba acudir, no hauria fet servir aquesta paraula mai de la vida. Només ha de veure el context en què ho he dit: "Tenen existència, o són lèmurs?". Aquesta acusació de racisme és fal·laç. És absurda. L´únic problema aquí és la falta d'assistència a classe d'aquests dos estudiants, i l'incompliment flagrant i inexcusable de les seves obligacions. La cosa que més m'ofèn és que el càrrec que se'm fa no és fals i prou, sinó que és escadalosament fals.
Considerant que havia dit més que prou en defensa seva, i donant l'assumpte per tancat, se'n va anar cap a casa..."
Philip Roth. "The human stain" La marca de l'home). Traducció Xavier Pàmies. Editorial La Magrana (pgs 12-14)
mas 3:22 PMThe human stain (La marca de l'home)
Philip Roth
"...Va ser cap a la meitat del segon semestre de l'any en què tornava a exercir de catedràtic que en Coleman va pronunciar la paraula inculpatòria que li va fer tallar voluntàriament tots els vincles amb la universitat, l'única paraula inculpatòria de la infinitat de paraules que va dir en veu alta durant tots els seus anys de docència i direcció a Athena, i la que va provocar directament, a judici d'en Coleman, la mort de la seva dona.La classe constava de catorze estudiants. En Coleman havia passat llista els primers dies abans de començar per aprendre's els noms de tots. Com que a la cinquena setmana del curs continuava havent-hi dos alumnes que no havien donat senyals de vida, en Coleman va començar la classe de la sisena setmana demanant:
-¿Els coneix algú, aquests dos estudiants? ¿Tenen consciència, o són lèmurs?
Aquell mateix dia va tenir la desagradable sorpresa de ser cridat pel seu successor, el nou degà, que li va donar coneixement del càrrec de racisme que li havien fet els dos estudiants absents, els quals, tot no ser a la classe, no havien trigat gens a assabentar-se del comentari on havia demanat en públic pels motius del seu absentisme. En Coleman va dir al degà:
Jo em plantejava només la seva possible entitat sobrenatural. ¿Què no ha quedat prou clar? Aquests dos estudiants no han assistit ni a una sola classe. Era l'única cosa que en sabia. He fet servir el terme en la seva accepció clàssica i primària: "Lèmur" en el sentit d'espectre o fantasma. No podia saber de cap manera de quin color eren, aquests estudiants. Potser fa cinquanta anys hi hauria pensat; però ara no m'hauria passat mai pel cap que "lèmur" es pogués entendre com a mico i es pogués considerar aplicat a una persona negra. A més a més sempre he anat molt amb compte a no ferir la susceptibilitat dels estudiants, i, si se m'arriba acudir, no hauria fet servir aquesta paraula mai de la vida. Només ha de veure el context en què ho he dit: "Tenen existència, o són lèmurs?". Aquesta acusació de racisme és fal·laç. És absurda. L´únic problema aquí és la falta d'assistència a classe d'aquests dos estudiants, i l'incompliment flagrant i inexcusable de les seves obligacions. La cosa que més m'ofèn és que el càrrec que se'm fa no és fals i prou, sinó que és escadalosament fals.
Considerant que havia dit més que prou en defensa seva, i donant l'assumpte per tancat, se'n va anar cap a casa..."
Philip Roth. "The human stain" La marca de l'home). Traducció Xavier Pàmies. Editorial La Magrana (pgs 12-14)