Dimarts, 3 de març
L'autobiografia de Charles Darwin(edició no censurada)
31 DE MAIG DE 1876
Records sobre el desenvolupament de la meva i ment i del meu caràcter.
Quan un editor alemany em va escriure per demanar-me un relat del desenvolupament de la meva ment i el meu caràcter, amb una mica d'esbós d'autobiografia, vaig pensar que l'afer em divertiria, i podria potser interessar els meus fills o els fills dels meus fills. A mi m'hauria agradat molt llegir ni que fos una breu i senzilla descripcció com aquesta del pensament del meu avi escrita per ell mateix, el que va pensar i fer i com va treballar. He provat d'escriure una experiència sobre mi mateix, com si estigués mort en un altre món i repassés la meva vida. No m'ha costat, ja que està quasi acabada. No m'he posat pedres al fetge pel que fa a l'estil literari.
Vaig néixer a Shrewsbury, el 12 de febrer de 1809. He sentir dir al meu pare que creia que les persones amb ments poderoses tenen records que es remunten fins a períodes molt inicials de les seves vides. No és el meu cas, ja que el meu primer record només arriba a quan tenia poc més de quatre anys, quan vam anar prop d'Abergele a banyar-nos al mar, i retinc alguns esdeveniments i llocs d'aquell fet amb certa claredat. La meva mare va morir el juliol de 1817, quan jo tenia una mica més de vuit anys, i és estrany que amb prou feines pugui recordar alguna cosa més que el seu llit de mort, el seu vestit de vellut negre i la seva taula de cosir, de construcció curiosa. Crec que la meva desmemòria es deu, en part, a les meves germanes que, per causa de la seva gran aflicció, mai no van voler parlar-me d'ella ni esmentar el seu nom, i, en part també, al seu estat previ d'invalidesa. Per la primavera d'aquell mateix any vaig començar a anar a una escola diurna de Shrewsbury, on vaig romandre un any. Abans d'anar a l'escola em va educar la meva germana Caroline, però dubto que aquest pla funcionés. Van dir-me que era molt més lent aprenent que la meva germana Catherine, i crec que en molts aspectes vaig ser un noi entremaliat. caroline era amable en extrem, llesta i entusiasta; però ho va ser massa en mirar de millorar-me; recordo clarament, al cap te tants anys, que abans d'entrar en la cambra on ella era em preguntava a mi mateix:" Què em retreurà, ara?" i m'entossudia a no fer cas del que em pogués dir.
Quan vaig anar a l'escola, ja tenia ben desenvolupada la meva afecció per la història natural, i, sobretot, pel col·leccionisme. Mirava de saber el nom de les plantes i recollia tota mena de coses: petxines, segells de lacrar, encunys de franqueig, monedes i minerals. La passió del col·leccionisme, que duu els homes a esdevenir naturalistes sistemàtics, persones virtuoses o garrepes, era molt forta en mi, i clarament innata, ja que cap de les meves germanes ni el meu germà no en mostraven cap signe. (...)(pg 35-36)
Charles Darwin. Autobiografia. Edició no censurada. Traducció Jaume Terradas. Introducció Martí Dominguez . Universitat de València/ Mètode num 60. 2009. 150 pg.
Enllaços: Tota la seva obra en anglès, , Introducció. Martí Dominguez
cromets 12:45 PML'autobiografia de Charles Darwin(edició no censurada)
31 DE MAIG DE 1876Records sobre el desenvolupament de la meva i ment i del meu caràcter.
Quan un editor alemany em va escriure per demanar-me un relat del desenvolupament de la meva ment i el meu caràcter, amb una mica d'esbós d'autobiografia, vaig pensar que l'afer em divertiria, i podria potser interessar els meus fills o els fills dels meus fills. A mi m'hauria agradat molt llegir ni que fos una breu i senzilla descripcció com aquesta del pensament del meu avi escrita per ell mateix, el que va pensar i fer i com va treballar. He provat d'escriure una experiència sobre mi mateix, com si estigués mort en un altre món i repassés la meva vida. No m'ha costat, ja que està quasi acabada. No m'he posat pedres al fetge pel que fa a l'estil literari.
Vaig néixer a Shrewsbury, el 12 de febrer de 1809. He sentir dir al meu pare que creia que les persones amb ments poderoses tenen records que es remunten fins a períodes molt inicials de les seves vides. No és el meu cas, ja que el meu primer record només arriba a quan tenia poc més de quatre anys, quan vam anar prop d'Abergele a banyar-nos al mar, i retinc alguns esdeveniments i llocs d'aquell fet amb certa claredat. La meva mare va morir el juliol de 1817, quan jo tenia una mica més de vuit anys, i és estrany que amb prou feines pugui recordar alguna cosa més que el seu llit de mort, el seu vestit de vellut negre i la seva taula de cosir, de construcció curiosa. Crec que la meva desmemòria es deu, en part, a les meves germanes que, per causa de la seva gran aflicció, mai no van voler parlar-me d'ella ni esmentar el seu nom, i, en part també, al seu estat previ d'invalidesa. Per la primavera d'aquell mateix any vaig començar a anar a una escola diurna de Shrewsbury, on vaig romandre un any. Abans d'anar a l'escola em va educar la meva germana Caroline, però dubto que aquest pla funcionés. Van dir-me que era molt més lent aprenent que la meva germana Catherine, i crec que en molts aspectes vaig ser un noi entremaliat. caroline era amable en extrem, llesta i entusiasta; però ho va ser massa en mirar de millorar-me; recordo clarament, al cap te tants anys, que abans d'entrar en la cambra on ella era em preguntava a mi mateix:" Què em retreurà, ara?" i m'entossudia a no fer cas del que em pogués dir.
Quan vaig anar a l'escola, ja tenia ben desenvolupada la meva afecció per la història natural, i, sobretot, pel col·leccionisme. Mirava de saber el nom de les plantes i recollia tota mena de coses: petxines, segells de lacrar, encunys de franqueig, monedes i minerals. La passió del col·leccionisme, que duu els homes a esdevenir naturalistes sistemàtics, persones virtuoses o garrepes, era molt forta en mi, i clarament innata, ja que cap de les meves germanes ni el meu germà no en mostraven cap signe. (...)(pg 35-36)
Charles Darwin. Autobiografia. Edició no censurada. Traducció Jaume Terradas. Introducció Martí Dominguez . Universitat de València/ Mètode num 60. 2009. 150 pg.
Enllaços: Tota la seva obra en anglès, , Introducció. Martí Dominguez
Etiquetes de comentaris: Darwin
Diumenge, 21 de desembre
Sándor Márai: "Dietaris 1984-1989"
L'any que dóna títol al fulletó orwel·lià. De moment la profecia no s'ha acomplert, però en canvi el terrorisme nuclear ha esdevingut una realitat quotidiana. A les seves cartes, algú em parla amb nostàlgia del segle XIX i n'evoca el progrés pacífic. Vaig venir al món al llindar del segle, i si penso en el primer decenni de la meva vida, quan el XIX encara era una realitat, tan sols recordo que la vida quotidiana era indescriptiblement més fatigosa, més primitiva i més insana que al maleït segle XX, durant el qual han mort centenars de milions de persones en guerres i revolucions però en què, a la vegada, l'existència ha estat més humana per a les masses que al segle XIX o a qualsevol altre segle anterior. Ara, l'esperança de vida és el doble que fa cent cinquanta anys. A la primera dècada del XIX vivien a tot el planeta uns mil milions de persones; quan acabi el segle present la xifra s'elevarà, amb tota probabilitat, fins als sis mil milions. Al XIX es proclamava amb orgull que l'home podia fer la volta al món en vuitanta dies; avui n'hi ha prou amb noranta minuts. Un meu oncle patern va morir el 1849 a causa d'un «còlic intestinal agreujat per la delicada situació a la nostra pàtria»; avui dia, només un ximple mor per culpa d'una apendicitis. ¿Tot era «millor» al segle passat? ¿Què vol dir, «millor»? En termes generals, avui vivim més, i més expeditivament.
Sándor Márai: Dietaris 1984-1989 . Traducció Francesc Rovira i Jordi Giné de Lasa. Editorial Empúries. Barcelona 2008. 184 pàgines
Enllaços: Sándor Márai "American Journal", Pàgina sobre Sándor Márai ,Sándor Márai Blogspot, Wikipendia
Etiquetes de comentaris: Sándor Márai
Diumenge, 9 de novembre
De coloms, places, aceres i voreresDe coloms, places, aceres i voreres
Mercè Rodoreda, Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). A cura de Montserrat Casals
Ginebra, 10 juliol 1961 Sr. Joan Sales
Barcelona
Estimat amic:
Acabo de rebre la vostra carta i ja tinc el paquet fet del segon exemplar de la novel·la, exacte al que teniu: tots dos per a la censura. Us n'envio a més a més un tercer (primera versió) per si voleu enviar aquest a la censura i no quedar-vos sense cap exemplar mentre no us enviï el definitiu. Si és que aquesta primera versió val. Vós mateix.
En quant al títol deixem, doncs, La plaça del Diamant. No cal canviar res. Es prou important el que passa en aquesta plaça per a justificar el títol. Quan comença la novel.la, tota la vida de Colometa canvia a la plaça del Diamant. I al darrer capítol, quan Colometa torna a la plaça del Diamant, és perquè prengui consciència de la seva realitat, que és bona.
Encara tinc els meus dubtes, sobretot després de la vostra carta, de si deixo vorera o bé poso acera. Us he de dir que posar acera m'ha repugnat una mica. Sobretot perque jo no faig parlar Colometa com una noia de Gràcia. A més a més, ella no és de Gràcia, encara que jo no ho digui. Sóc jo que parlo i que faig el que vull amb la sintaxi i que dono un català natural i que de vegades faig embolicar Colometa quan explica com són les cases i que procuro tant com puc dir les coses d'una manera diferent de com es diuen. Si de vegades em serveixo d'un tòpic és per a fer riure o per a emocionar, no per manca de recursos. L'estil verbal de Colometa és molt més estudiat del que sembla. Refaig una manera de parlar per tal que les frases, si no els mots, tinguin una presència. La manera de parlar de Colometa no és una casualitat Dic tot això per a justificar els meus escrúpols. Encara en parlarem. I perdoneu-me el discurs.
Amb tot l'afecte
Mercè Rodoreda
Barcelona, 12 juliol 1961
Sra. Mercè Rodoreda
Estimada amiga:
Rebo la seva d'abans d'ahir i estic molt content que m'enviï aquestes còpies, que ens permetran sol. licitar amb temps el permís de censura.
Pel que fa als petits punts de lèxic, naturalment vostè és l'autora i per tant és vostè qui té la paraula. Jo em limitava a suggerir-li uns canvis, en definitiva insignificants. La novel·la no deixarà de ser magnífica perquè la Colometa digui «vorera» en comptes de «acera» (entre parèntesis «vorera» no es diu absolutament enlloc, i fins hi ha la sospita que no s'ha dit mai enlloc, en vista de la qual cosa diversos membres de la filològica de l'Institut van proposar a la darrera reunió admetre la paraula «acera»: li ho dic, per si tal vegada això li fa pensar si no és una mica fort fer la Colometa més acadèmica que els mateixos acadèmics!).
No calia que em digués que «l'estil verbal de la Colometa és més estudiat del que sembla» i que «la manera de parlar de la Colometa no és una casualitat». Crec haver-li dit a les anteriors, principalment la que li vaig escriure arran de la lectura. L'efecte extraordinari que em va fer aquest monòleg de la Colometa -i sé molt bé que coses així no s'obtenen sense un esforç tibant, sense una consciència molt lúcida del que un es proposa. Si li vaig suggerir aquells petits canvis de lèxic (limitats, si no recordo malament, a mitja dotzena de paraules) és precisament perquè em va semblar que era llàstima, per tan poca cosa, desmentir la perfecta naturalitat del personatge. Si com vostè diu molt bé, la Colometa fa el que vol amb la sintaxi -que és una part importantíssima de la gramàtica- ¿Per què té aquests escrúpols de lèxic -que n'és un aspecte insignificant?
però insisteixo que jo només em limito a suggerir: és vosè l'autora.
Jo ara me'n vaig a passar uns dies, no gaires, per les muntanyes. Confio que quan tornaré a aquest infern de Barcelona, ja trobaré les altres còpies que m'anuncia. Mentrestant la saluda amb tot afecte.
Joan Sales
Barcelona, 9 agost 1961
Sra. Mercè Rodoreda
Ginebra
Estimada amiga:
Vaig rebre oportunament les 2 còpies de La plaça del Diamant, que a hores d'ara ja són a Madrid, a «la oficina de inspección de libros» (que és així com es diu oficialment aquell antre).
Ara jo me n'aniré a passar uns dies a les muntanyes i en tornant li enviaré el contracte d'edició.
No recordo si en la meva anterior li deia que a la darrera reunió de la filològica en Francesc de Borja Moll va proposar la inclusió en el diccionari dels mots «acera» (= vorera, vora- via), «tonto», «cuidar» (= tenir cura) i altres paraules. Sembla que la majoria dels membres de la secció hi estaven d'acord, però que de moment no es fa res perquè en aquella casa hi ha el principi dels «acords per unanimitat» (principi bèstia, ja que resulta esterilitzant). La unanimitat en canvi es va produir per admetre una sèrie de dialectalismes valencians «corfa» = clofolla). Amb molta raó m'escriu precisament un valencià, en Joan Fuster: «Era molt més urgent admetre «acera» i «cuidar», que ho diem pertot, tant a València, com a Catalunya, com a Balears.»
Li ho dic per tenir-la al corrent de l'estat actual d'aquestes qüestions. Pensi que si «acera» i «cuidar» són trobats acceptables per alguns membres de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (equivalents dels acadèmics de França o Castella), amb quanta més raó devien semblar acceptables a la nostra estimadíssima Colometa, que no era acadèmica!
No obstant -ni cal dir-ho- vostè té l'última paraula. Amb tot afecte la saluda
Joan Sales
Mercè Rodoreda, Joan Sales Cartes completes (1960-1983). A cura de Montserrat Casals. Club editor, Barcelona. Novembre 1008 (1983 pg)
enllaços:
Mercè Rodoreda: la correspondència
Lletra OUC/Mercè Rodoreda, Mercè Rodoreda.
Lletra OUC/Joan Sales, Xarxa de mots: Joan Sales
Diumenge, 17 d'agost
Stendhal: "La Chartreuse de Parme". 1839 (La Cartoixa de Parma)
MILÀ, L'ANY 1796 El 15 de maig de 1796, el general Bonaparte va entrar a Milà encapçalant aquell exèrcit de jovent que acabava de passar el pont de Lodi i d'ensenyar al món que, després de tants de segles, Cèsar i Alexandre tenien un successor. Els miracles d'ardidesa i de geni dels quals fou testimoni Itàlia en uns quants mesos desensonyaren un poble adormit; només vuit dies abans de l'arribada dels francesos, els milanesos es pensaven que eren un reguitzell de bandolers, avesats a tocar pirandó indefectiblement davant les tropes de Sa Majestat Imperial i Reial: si més no, això era el que repetia als milanesos, tres cops la setmana, una mena de diariet no pas més gros que la mà, imprès en paper llord.
A l'Edat Mitjana, els llombards republicans havien mostrat una ardidesa igual a la dels francesos, i arribaren a fer prou mèrits com per veure llur capital arrasada de cap a cap pels emperadors d'Alemanya. D'ençà que havien esdevingut súbdits fidels, el seu gran quefer era imprimir sonets en uns mocadorets de tafetà rosa quan arribaven les noces d'alguna noia de família noble o bé rica. Dos o tres anys després d'aquesta època memorable de la seva vida, la noia en qüestió prenia un galantejador: de vegades, el nom del xixisbeu triat per la família del marit ocupava un lloc honorable en el contracte de matrimoni. Hi havia un bon tros de distància entre aquests costums efeminats i les emocions profundes que donà l'arribada imprevista de l'exèrcit francès. Ben aviat sorgiren costums nous i plens de passió. Un poble sencer es va adonar, el 15 de maig de 1796, que tot allò que havia respectat fins aquell moment era supremament ridícul i, de vegades, odiós. La partença del darrer regiment austríac assenyalà la fallida de les idees antigues: es va posar de moda de jugar-se la vida; tothom va veure que, per ser feliç després de segles de sensacions insípides, calia estimar la pàtria amb un amor veritable i anar a la recerça d'actes heroics. Estaven endinsats en una nit pregona per la continuació del despotisme garrepa de Carles V i de Felip II; n'aterraren les estàtues, i, de cop i volta, tot esdevingué inundat de llum. D'una cinquantena d'anys ençà, i a mesura que l'Enciclopèdia i Voltaire esclataven a França, els frares cridaven a la bona gent de Milà que aprendre de llegir o qualsevol altra cosa era una feinada ben inútil, i que pagant del tot puntualment el delme al capellà, i explicant-li fidelment els petits pecats de cadascú, podien tenir gairebé la certesa de trobar un bon lloc al paradís. Per enllestir del tot l'aclaparament d'aquell poble abans tan terrible i tan filòsof, Àustria li havia venut a bon preu el privilegi de no donar reclutes a l'exèrcit.
El 1796, l'exèrcit milanès era compost per vint-i-quatre faquins vestits de vermell, que guardaven la vila concertant-se amb quatre magnífics regiments de granaders hongaresos. La llibertat dels costums era extrema, però la passió molt poc freqüent; d'altra banda, a més del ròssec d'haver-ho d'explicar tot al capellà, sota pena de ruïna fins i tot en aquest món, la bona gent de Milà era sotmesa encara a certes petites traves monàrquiques que no deixaven pas de resultar vexants. Per exemple, l'arxiduc, que residia a Milà i governava en nom del seu cosí, l'Emperador, havia tingut la idea lucrativa de dedicar-se al comerç de blat. En conseqüència, els pagesos tenien prohibit de vendre llur forment abans que Sa Altesa tingués els magatzems ben plens.
Pel maig del 1796, tres dies després de l'entrada dels francesos,un miniaturista jove, una mica foll, anomenat Gros, famós temps a venir, i que havia arribat amb l'exèrcit, en sentint explicar al gran cafè dels Servi (que llavors era de moda) les conteses de l'arxiduc, que a més era enorme, va agafar la llista dels gelats impresos a tall de pasquí en un full de paper groc. Al revers del full, dibuixà el rabassut arxiduc; un soldat francès li ventava un cop de baioneta al ventrell i, per comptes de sang, en sortia una quantitat increïble de blat. La cosa anomenada plasenteria o caricatura no era pas coneguda en aquell país de despotisme cautelós. El dibuix que Gros havia deixat en una taula del cafè dels Servi va semblar un miracle davallat del cel; de nit, el gravaren, i l'endemà en foren venuts vint mil exemplars.
El mateix dia enganxaven a les parets l'anunci d'una contribució de guerra de sis milions, dictada per les necessitats de l'exèrcit francès, el qual, després de guanar sis batalles i de conquerir vint províncies, es trobava mancat solament de sabates, de pantalons, de vestits i de barrets.
La massa de felicitats i de plaer que féu interrupció a Llombardi amb aquells francesos tan pobres fou tal que només els capellans i uns quants nobles s'adonaren de la feixuguesa d'aquella contribució de sis milions, que ben aviat fou seguida de moltes altres. Aquells soldats francesos es passaven el dia cantant i fent gatzara; tenien menys de vint-i-cinc anys, i el seu general en cap, que en tenia vint-i-set, passava per ser l'home de més edat de tot l'exèrcit. Aquella alegria, aquella joventut, aquella despreocupació, replicaven d'una faisó plaent a les predicacions furibundes dels frares que, de sis mesos ençà, anunciaven des de dalt de les trones sagrades que els francesos eren monstres, obligats, sota pena de mort, a calar foc pertot arreu i tallar el cap de tothom. A fi i efecte d'això, cada regiment duia una guillotina a la capçalera (...)
Stendhal. La Cartoixa de Parma. Traducció Pere Gimferrer. Barcelona, edicions 62. 1981. Pg 17-19
Enllaços: Stendhal, La Chartreuse de Parme (text) , wikipedia
Etiquetes de comentaris: Stendhal
Divendres, 1 d'agost
Stendhal. "Le rouge et le noir". 1830 (El roig i el negre).
-El meu mal ve de més lluny. Fa quatre anys, tenia quaranta anys i cinc-cents mil francs; avui tinc quatre més i probablement aviat tindré cinquanta mil francs menys, perquè els perdré amb la venda del castell de Montfleury, situat a la ribera del Roine, una posició superba.»A París estava fart d'aquesta comèdia perpètua a què obliga això que nosaltres anomenem civilització del segle XIX. Tenia set de senzillesa i de bona fe, i vaig comprar una terra a la muntanya, a prop del Roine: no hi ha res més bonic sota el cel.
»El rector del poble i els terratinents de la comarca em van anar al darrera sis mesos seguits. Jo els convido a dinar i els dic: "Me n'he anat de París per no parlar de política ni sentir-ne a parlar més. Com veieu, no estic subscrit a cap diari. Com menys cartes em porta el carter, més content estic".
»Aquests no eren els plans del rector: aviat em trobo exposat a mil demandes indiscretes, embolics, etc. Jo volia donar als pobres dos o tres-cents francs per any i em diuen que els entregui a associacions piadoses: la de Sant Josep, la de la Mare de Déu, etc. M'hi nego i m'he de sentir dir tots els insults imaginables. Caic en la trampa d'enfadar-me. Ja no puc sortir al matí a admirar la bellesa de les muntanyes sense topar amb alguna contrarietat que em tregui de les meves meditacions i em recordi, de manera ben desagradable, la mala fe de les persones. Per exemple, quan fan la processó de les rogatives (m'agrada molt sentir-ne el cant, que probablement és una tonada grega), ja no em vénen a beneir els camps, perquè el rector els ha dit que són propietat d'un impiu. A una pagesa vella molt devota se li mor la vaca i diu que és perquè a la vora hi ha un estany que és propietat d'un impiu, d'un filòsof vingut de París, i al cap de vuit dies em trobo tots els peixos de panxa enlaire, enverinats amb calç. Em mortifiquen de totes les maneres possibles. El jutge de pau, un home honrat però que té por de perdre la plaça, no em dóna mai la raó. Per a mi, la pau del camp és un infern. Quan han vist que m'abandonava el rector, que és el cap de la Congregació del poble, com que tampoc tinc el suport del capità retirat, que és el cap dels liberals, tots se m'han tirat a sobre; fins i tot el paleta, que des de feia un any vivia gràcies i mi; fins i tot el carreter, que em volia estafar impunement quan m'arreglava les arades.
»Per no quedar-me sol del tot i poder guanyar almenys algun dels plets que tinc posats, em faig liberal; pero arriben les maleïdes eleccions que tu deies abans i em demanen el vot.
-¿Per a un desconegut? .
-Al contrari. Per a un home que conec massa bé. M'hi nego... terrible imprudència! Des d'aquest moment, també amb els liberals en contra, la meya posició es torna intolerable. Em fa l'efecte que si al rector se li hagués ficat al cap acusar-me d'haver assassinat la meva criada, haurien sortit vint testimonis de cada bàndol disposats a jurar que m'havien vist cometre el crim.
- Tu vols viure al camp sense afalagar les passions dels teus veïns, sense ni tan sols escoltar-ne les xafarderies. Quin error!...
-En fi, ja l'he reparat. Montfleury està en venda. Si no hi ha més remei, hi perdré cinquanta mil francs, però no puc ser més feliç: deixo aquest infern d'embolics i hipocresies. Vull buscar la solitud i la pau campestre a l'únic lloc on existeixen en tot França: en un quart pis que doni als Camps Elisis. I encara no veig clar del tot si, subministrant pa beneït a la parròquia del Roule, no m'exposaré a començar una nova carrera política. (...)
Stendhal. Le rouge et le noir (El roig i el negre). Traducció Ferran Toutain. Editorial destino. Col·lecció la Butxaca.Pg 278-280
Enllaços: Stendhal (en català), Stendhal (en francès)
Etiquetes de comentaris: Stendhal
Dimecres, 16 de juliol
Bleak house (El Casalot), 1852-1853
Charles Dickens. Traducció al català de Xavier Pàmies
Londres. El període de sessions de tardor està a punt d'acabar-se, i l'il·lustríssim canceller celebra audiència al Lincon's Inn Hall. Temps inclement de novembre. Als carrers hi ha tant fangueig com si les aigües s'haguessin acabat de retirar de la faç de la terra i no fos una cosa estranya poder trobar un megalosaure de quaranta peus de llarg trescant com un llangardaix gegantí Holborn Hill amunt. El fum davalla de les xemeneies i forma una boira pixanera fosca, amb volves de sutja tan grossa com grans volves de neu que s'haguessin posat de dol perquè el sol s'ha mort. Els gossos no es distingeixen del fanguissar; els cavalls, amb prou feines, perquè van esquitxats fins les antiparres. Els vianants, amb els paraigües oberts, topen els uns amb els altres, tots ells dominats per un malhumor comú, i perden l'equilibri a les cantonades, on desenes de milers de vianants més ja han relliscat i patinat d'ençà que s'ha fet de dia (si és que avui s'hi ha arribat a fer), afegint noves capes de fang a la capa de fang existent, que en aquests indrets s'aferra amb tencitat a la calçada i s'hi acumula amb interès compost.Boira a tot arreu. Boira riu amunt, on sura enmig de verdes deveses i mitjanes; boira riu avall, on llisca, espessa, entre els embarcadors i la brutícia riberenca d'una gran (i sòrdida) ciutat. Boira als aiguamolls d'Essex, boira als serrats de Kent. Boira esmunyint-se a les cuines de les naus carboneres; boira planant per les drassanes i arrapant-se al cordam dels grans vaixells; boira caient damunt la borda de les gavarres i les barques. Boira als ulls i a la gola dels vells invàlids del Royal Naval Hospital de Greenwich, que respiren la seva asma vora la llar de foc del dormitori; boira al broc i a la cassoleta de la pipa de tarda del patró geniüt, tancat a la seva cabina; boira que fibla cruelment els dits de les mans i dels peus del grumet que tremola a coberta. Algun badoc abocat a les baranes dels ponts contempla un cel de boira baixa, tot ell envoltat de boira, com si anés amb globus i surés enmig de bromes.
Llum de gas traient el cap entre la boira aquí i allà, als carrers, tal com el pagès i el noi que llaura veuen el sol des dels camps xops quan el sol hi treu el cap. Quasi totes les botigues han encès dues hores abans de quan tocava, com sembla que els llums de gas, amb la seva resplendor macilenta i vacil·lant, sàpiguen molt bé. (pg 15-16)
Charles Dickens. Bleak House( El casalot), Ediciones Destino col·lecció l'àncora. Traducció: Xavier Pàmies. 1120 pg, 35€
Enllaços:
Charles Dickens, Bleak House text online, Wikipedia,
BBC
resenyes:
Bleak House, Dwell in Possibility , Icat fm
Dimarts, 10 de juny
Gustave Flaubert: "Un cor senzill" (Tres contes)
Fragment
(...) Aquell dia li advingués una alegria: a l'hora de sopar, el negre de madame de Larsonnière es presentà portant el lloro dins de la gàbia, amb el bastó, la cadena i el cadenat: una nota de la baronessa anunciava a madame Aubain que, com el seu marit havia estat ascendit a prefecte, partien aquell vespre; li pregava que acceptés aquell ocell com a record i en testimoni del seu respecte.Feia temps que ocupava la imaginació de Félicité, perquè venia d'Amèrica, i aquesta paraula li recordava Víctor, de manera que preguntava coses al negre sobre l'animal. Un dia va dir:
- La meva senyora estaria encantada de tenir-lo!
El negre havia repetit la frase a la seva mestressa que, com que no podia endur-se'l, se'n desfeia d'aquesta manera.
Es deia Lulú. Tenia el cos verd, la punta de les ales roses, el front blau i el pit daurat.
Però tenia la molesta mania de mossegar el bastó, s'arrencava les plomes, escampava la porqueria, esquitxava l'aigua de la banyera; madame Aubain, que n'estava tipa, el donà per sempre a Félicité.
Ella començà a educar-lo: aviat va repetir: "Bon noi! Servidor! Senyor! Déu vos salve Maria!". Estava col·locat prop de la porta, i alguns s'estranyaven que no respongués al nom de Jacquot, perquè tots els lloros es diuen Jacquot. El comparaven a un gall dindi, a un tronc: allò eren punyalades per a Félicité"¡ Estranya obstinació de Lulú, que deixava de parlar així que el miraven!
Tanmateix, buscava companyia; perquè el diumenge, mentre les senyoretes Rochefeuille, monsieur d'Houppeville i els nous assidus, Onfroy l'apotecari, monsieur Varin i el capità Mathieu, feien la partida de les cartes, el lloro picava el vidre amb les ales, i s'agitava tan furiosament que era impossible entendre's.
La cara de Bourais li devia semblar molt còmica. Així que el veia, començava a riure, a riure amb totes les seves forces. Els esclats de la veu saltaven al pati, l'eco es repetia, els veïns sortien a la finestra, també reien; i perquè el lloro no el veiés, monsieur Bourais s'esmunyia al llarg de la paret, amagant el perfil amb el barret, arribava al riu, després entrava per la porta del jardí; i les mirades que llançava a l'ocell mancaven de tendresa.(...) pg 37-39
Gustave Flaubert. "Tres contes". Traducció Lluís Maria Todó. Editorial Destino. Col·lecció La Butxaca. Barcelona 2008
enllaços: Obres de Gustave Flaubert online en francès, Obres de Gustave Flaubert online/traducció a l'anglès, Madamme Bovary/Traducció al castellà, Julian Barnes/ Flaubert's Parrot
Diumenge, 10 de desembre
Els dons de les fades
Charles Baudelaire
Les Fades celebraven una gran assemblea per procedir a la repartició dels dons entre tots els nounats, arribats a la vida de feia vint-i-quatre hores. Totes aquelles antigues i capricioses Germanes del Destí, totes aquelles Mares estranyes de la joia i del dolor, eren força distintes: unes tenien l'aspecte trist i malcarat; altres, un aspecte enjogassat i maliciós; unes joves, que sempre havien estat joves; altres, velles, que sempre havien estat velles.
Tots els pares que tenen fe en les Fades havien vingut, i portava cadascú el seu nadó al braç.
Els Dons, les Facultats, els bons Atzars, les Circumstàncies invencibles, eren acumulats prop del tribunal, com els premis sobre l'entaulat, en una distribució de premis. El que hi havia ací de particular és que els dons no eren la recompensa d'un esforç, sinó tot el contrari, una mercè concedida a qui encara no havia viscut, una merce que podia determinar el seu destí i esdevenir tant la font de la seua desgràcia com de la seua felicitat.
Les pobres Fades estaven molt enfeinades, ja que la gentada de sol·licitants era gran, i el món intermedi, col·locat entre l'home i Déu, és sotmès com nosaltres a la terrible llei del Temps i de la seua infinita posteritat, els Dies, les Hores, els Minuts, els Segons.
Veritablement, estaven tan atabalades com ministres un día d'audiència, o empleats del Mont de Pietat quan una testa nacional autoritza els desempenyoraments gratuïts. Crec fins i tot que de tant en tant miraven la busca del rellotge amb tanta impaciència com els jutges humans que, en exercici des del matí, no poden estar-se de somiar en el sopar, en la família i en les seues estimades sabatilles. Si en la injustícia sobrenatural hi ha un poc de precipitació i d'atzar, no ens estranyem que a vegades siga així mateix en la justícia humana. Seríem nosaltres mateixos, en aquest cas, jutges injusts.
Per això aquell dia es cometeren alguns errors que podrien considerar-se estranys, si la prudència, més que el caprici, fóra el caràcter distintiu, etern, de les Fades.
Així el poder d'atraure magnèticament la fortuna fou adjudicat a l'únic hereu d'una família molt rica que, no essent dotat de cap sentit de caritat, com tampoc de cap cobdícia pels béns més visibles de la vida, més tard havia de trobar-se prodigiosament embarassat pels seus milions.
Així es donà l'amor per la Bellesa i la Força poètica al fill d'un trist captaire, pedrer d'ofici, que no podia, de cap manera, ajudar les facultats ni calmar les necessitats de la seua deplorable progenitura.
He oblidat de dir-vos que la distribució, en aquests casos solemnes, és inapel·lable, i que cap do no pot ser rebutjat.
Totes les Fades s'alçaven creient realitzada la seua joia, puix que ja no quedava cap regal, cap generositat per llançar a tot aquell rebuig humà, quan un bon home, un pobre petit comerciant, crec, s'aixecà i, engrapant la Fada que tenia més a l'abast pel seu vestit de vapors multicolors, exclamà:
«Ei!, senyora!, ens oblideu! Encara falta el meu petit! No vull haver vingut per a res.»
La Fada podia estar desconcertada, puix que ja no quedava res. Tanmateix recordà a temps una llei ben coneguda, per bé que rarament aplicada, en el món sobrenatural, habitat per deïtats impalpables, amigues de l'home, i sovint obligades a adaptar-se a les seues passions, com ara les Fades, els Gnoms, les Salamandres, les Sílfides, els Silfs, les Nixes, els Ondins i les Ondines -em referesc a la llei que concedeix a les Fades, en un cas semblant, és a dir, el cas de l'exhauriment dels lots, la facultat de donar-ne encara un, de suplementari i excepcional, sempre, però, que tinga prou imaginació per crear-lo immediatament.
Així, doncs, la bona Fada contestà, amb un aplom digne del seu rang: «Done al teu fill... jo li done... el Do de plaure!».
"Però plaure com?, plaure...?, plaure a fi de què?», preguntà obstinadament el petit botiguer, que era sens dubte un d'aquests raonadors tan comuns, incapaços d'elevar-se fins a la lògica de l'Absurd.
«Perquè sí!, perquè sí!», replicà la Fada irritada, i li donà l'esquena; i, incorporant-se al seguici de les seues companyes, els deia: «Què en penseu d'aquest petit francès vanitós que vol comprendre-ho tot, i que, després d'obtenir per al seu fill el millor dels lots, encara gosa interrogar i discutir l'indiscutible?»
Charles Baudelaire. El "Spleen" de París, petits poemes en prosa. Traducció Anna Montero i Vicent Alonso. Edicions 3 i 4. (pgs 71-73)
Enllaços
Charles Baudelaire
Le Spleen de Paris
Les dons des fées